ISSN: 2171-6633
Estudios Franco-Alemanes 15 (2023), 111-126
ARMINIUS – UN ESTUDI ONOMÀSTIC
MACIÀ RIUTORT I RIUTORT
Universitat Rovira i Virgili
macia.riutort@urv.cat
Fecha de recepción: 30.04.2023
Fecha de revisión: 12.05.2023
Fecha de aceptación: 30.05.2023
Resum: Aquest treball presenta un estudi onomàstic i una nova etimologia per al
nom propi “Arminius”, a partir de pressupostos indicats per Hübner, i de la seva
presència a les obres de Dió Cassi, Luci Anneu Florus, Vel·lei Patercle i Tàcit.
Paraules clau clave:. Arminius; Luci Anneu Florus, Tàcit; Vel lei Patercle
Arminius – an onomastic study
Abstract:. This work provides the study of the onomastic origin of the proper name
"Arminius", from budgets indicated by Hübner, and of its existence in the works of
Dio Cassi, Lucius Anneu Florus, Vel lei Patercle and Tacitus.
Keywords: Arminius; Lucius Anneu Florus; Tacitus; Vel lei Patercle.
Des de l’article «Über den Namen des Arminius» de l’erudit alemany
Emil Hübner, publicat el 1876, s’admet que el nom del vencedor d’en Publi
Quintili Varus a la Batalla de Teutoburg es deia Gai Juli Armini o, en llatí,
Gaius Iulius Arminius
1
. Es tracta d’una conclusió lògica feta a partir d’una
sèrie de racionicis que l’enorme prestigi de l’Emil Hübner
2
ha acabat
1
. Cf. Hübner 1876:407: “wahrscheinlich führte Arminius das römische Gentile Iulius und ein
römisches Praenomen, etwa Gaius; sicher aber liegt dem Namen Arminius ein einheimischer
Name zu Grunde, welchen er, vielleicht in etwas römisch hergerichteter Form, auch nach der
Ertheilung des römischen Bürgerrechts als Cognomen behielt”.
2
. Cf. González 201, esp. p. 535.
MACIÀ RIUTORT I RIUTORT
Estudios Franco-Alemanes 15 (2023), 111-126
112
convertint en fet, però la realitat, és que les fonts de l’antiguitat clàssica
només s’hi refereixen com a Armini o Armeni.
Per exemple:
1. Dió Cassi: Història romana: S’hi refereix com a Ἀϱμήνιος
3
2. Luci Anneu Florus: Gestes dels Romans
4
: S’hi refereix com a Armenius.
3. Vel·lei Patercle: Història Romana
5
: S’hi refereix com a Arminius.
4. Tàcit empra sempre la forma Arminius als seus Annals
6
.
L’acceptació d’aquesta hipòtesi d’en Hübner se’ns fa palesa en les següents
paraules d’en Jaume Juan Castelló 2015, p. 229:
Armini era fill de Sigimer, cabdill dels queruscs. S’havia format a Roma i
havia aconseguit la ciutadania romana (el seu nom, rebut d’August podria
haver estat Gai Juli Armini) i alhora el rang eqüestre. L’any 4 havia
comandat tropes auxiliars querusques sota les ordres de Tiberi. Després de
la derrota de Varus patí els daltabaixos de la fortuna. Lluità repetidament
contra els romans i també contra Marobodus. Morí per una traïció dels seus.
Havia nascut el 19 AC i morí el 19dCx, “després de trenta-set anys de vida i
de dotze anys d’exercir el poder”, com diu Tàcit en l’esplèndid epitafi que li
dedica (Ann. II:88)
En Tàcit, prudentment, a la seva Germània, no esmenta pel nom el
vencedor d’en Varus, limitant-se a informar-nos que:
“Però els Germànics, vençuts o captivats Carbó i Cassi i Aureli
Escaurus i Servili Cepió i Marc Mal·li, prengueren ensems cinc exèrcits
consulars al poble romà, i, a Cèsar, Varus i amb ell tres legions; ni fou
impunement que C. Mari a Itàlia, el diví Juli a la Gàl·lia, Drusus i Neró i
Germànic els derrotaren en llur propi país”
7
.
L’argumentació seguida pel Hübner és, bàsicament, que, a finals del
període republicà, es va imposar el sistema onomàstic dels tria nomina o
sistema de tres noms: un sistema basat en un nom triple compost de
3
. Cf. Dió Cassi, Llibre 54, cap. 35 (p. 375) i llibre 56,18 (p. 41). .
4
. Cf. Florus, vol II, cap. 30, pp. 61-62.
5
. Cf. Vel·lei Patercle, Llibre II, cap. 118
6
. Cf. Tàcit, Annals. Llibre I, cap. LVII i LVIII I (pp. 43ss), llibre I, cap. LXI (p. 46), Llibre II, cap.
15 (p. 69) i llibre II, cap. LXXXVIII (p. 115), on, p. 115, anomena Arminius el liberator haud dubie
Germaniae ’lliberador, sens dubte, de la Germània’.
7
. Cf. Tàcit, Germània, cap. XXXVII:5, pàg. 150.
Arminius – un estudi onomàstic
Estudios Franco-Alemanes 15 (2023), 111-126
113
praenomen, de nomen gentile (o nom de la gens) i de cognomen (o sobrenom
individual), afegit al gentilici, al nomen gentile.
L’atorgament d’un nom romà, Gai Juli Arminius, a un ciutadà querusc,
hauria respost a la necessitat d’integrar millor aquest ciutadà querusc al
patriciat romà genuí i als càrrecs que, segons els historiadors esmentats, va
rebre a Roma i de Roma. És a dir, una part de la romanització de l’Armini
hauria passat, necessàriament, perquè aquest querusc tingués tres noms com
qualsevol altre patrici romà. Els seus tres noms, en la interpretació d’en
Hübner, s’han de veure, doncs, com un factor d’assimilació a l’aristocràcia
romana amb la qual havia de conviure i combatre, després de l’obtenció del
dret de ciutadania romana i el rang eqüestre
8
.
El seu nom Gaius Iulius hauria palesat als seus conciutadans que ell
havia estat fet ciutadà romà per l’August, ja que l’Armini, en esdevenir
ciutadà romà, hauria pres el nom de qui li havia concedit la ciutadania
romana, Gai Juli Cèsar [= Octavià August] en honor seu. Un paral·lel ben
documentat seria el del príncep batau Gaius Iulius Ciuilis, qui, malgrat la
ciutadania romana, també va orquestrar una rebel·lió contra els romans
entre els anys 69 i 70 de la nostra era. O el de Gai Juli Higí
9
, nomenat per
l’August cap de la Biblioteca Palatina. Gaius Iulius era, doncs, un nom força
comú entre els ‘clients’ de l’emperador August i d’altres emperadors de la
mateixa dinastia. L’Armini, si la teoria d’en Hübner és certa, formalment
devia tenir els tria nomina romans, però si per un moment assumim que el
que realment tenia, era un praenomen doble (o sigui, Gaius Iulius) i que
Iulius, per tant, no era el seu nomen gentile, aleshores Arminius és un nom
que tant pot ésser interpretat com el nomen gentile pròpiament dit o com a
cognomen.
Vet aquí la pregunta que anima i és objecte del present article: Aquest
nom Arminius, d’on li venia? Era un nomen gentile o un cognomen? Era per
ventura un cognomen ex virtute
10
? La veritat és que tot és possible.
En aquest sentit, el germanista alemany Heinrich Beck va escriure el
1973 uns mots que, essencialment, continuen essent vàlids avui en dia:
8
. Cf. Vel·lei Patercle, Llibre II, cap. 118.
9
. Cf. Morcillo 2003, esp. pp. 267-268
10
. Un cognomen ex virtute era un títol que podia atorgar-se a un home ja fos pels seus mèrits o
per alguna proesa que hagués dut a terme, ja fos per una característica personal de l'home en
qüestió.
MACIÀ RIUTORT I RIUTORT
Estudios Franco-Alemanes 15 (2023), 111-126
114
“Die namenkundliche Forschung ist in der Deutung des Nomen
proprium Arminius (Var. Armenius) zu keiner einheitlichen Meinung gelangt.
Es wird darin ein lateinischer Name, aber auch ein germanischer Name in
latinisierter Form gesehen.
Zum lateinischen Namen hätte Arminius in der Zeit seines römischen
Militärdienstes oder in seiner Eigenschaft als römischer Bürger kommen
können. Die Frage wäre dann, ob Arminius als nomen gentile (des römischen
Adelsgeschlechtes der Arminier) oder als cognomen (etwa der “Armenische”)
zu gelten hätte. Beide Meinungen wurden vertreten. Bedeutsamer wäre von
germanischer Sicht aus jedoch das Problem, welchen germanischen Namen
dann der lateinische ersetzte. Hier führte die Beobachtung, dass bei den
Cheruskerfürsten Namen mit anlautendem Segi-/Sigi- beliebt waren, zur
Annahme, auch der germanische Name des Arminius hätte mis S anlauten
können. Als Möglichkeit wurde Sigifriþ- erwogen (das sich dann in die
Hypothese von der Identität des Sagenhelden → Sigfrid mit Arminius
einfügte). Da jedoch die Namensalliteration selbst in der engeren
Verwandtschaft des Arminius nicht ausnahmslos herrschte, kann das nur eine
Vermutung sein”
11
.
El coautor de l’entrada Arminius del RGA, Horst Callies, en canvi, és
taxatiu:
Der volle Name – es taucht in den Handschriften übrigens sowohl
Arminius wie auch Armenius auf- dürfte C. Iulius Arminius gewesen sein.
Damit entfällt der Versuch, Arminius al nomen gentile zu erklären, abgeleitet
vom Namen einer Familie etruskischer Herkunft, Arminius ist cognomen
12
.
Com he escrit adés, i fins allà on arriben els nostres coneixements,
aquestes paraules no han perdut llur actualitat: com que cap escriptor de
l’antiguitat clàssica no va deixar escrit perquè aquest personatge històric es
deia Armenius o Arminius, és impossible dilucidar si Arminius és un nomen
gentile o si és un cognomen, i si és un cognomen, si es tracta o no d’un cognomen
ex virtute.
En el moment de cercar l’origen del nom de l’Armini, el fill d’en
Segismer, en la germanística s’ha partit sovint d’una interpretació del nom
11
. Cf. Beck 1973, p. 420.
12
. RGA 1 (1973), sub voce Arminius.
Arminius – un estudi onomàstic
Estudios Franco-Alemanes 15 (2023), 111-126
115
basada en una paral·lelització amb el cognomen d’en Drus el Vell i, sobretot,
el cognomen del seu fill Germànic
13
.
Drus el Vell (en llatí, Drusus maior), el domitor Germaniae, va morir,
segons ens informa en Titus Livi, en el cor de la Germània Magna en algun
indret situat entre els rius Elba (Albis) i Saal (Sala) l’any 11
14
. Arran de la
seva mort, el senat li va atorgar l’agnomen de Germànic a ell, ensems amb la
el dret a transmetre per herència aquest nom als seus descendents, en premi
per les seves grans gestes a la Germània Magna. Amb això, va passar a ésser
pòsthumament Nero Claudius Drusus Germanicus, fornint-nos un paral·lel
al de Publius Cornelius Scipio Africanus. Els següents historiadors ens
informen d’aquest fet:
Florus II, cap. XXX:7, p. 61: “En fi, no fou per adulació, sinó per raó dels
seus mèrits que, havent mort allí heroicament aquest jove general, el senat li
atorgà, cosa que en altres avinenteses no havia fet mai, un sobrenom tret
d’aquesta província”.
Suetoni: Vides dels dotze Cèsars. IV. Claudi i Neró. Claudi I-II. II:7 (pàg.
15): “De més a més, el senat, entre molts d’altres honors, li votà un arc de
marbre amb trofeus a la Via Àpia, així com el sobrenom de Germànic, tant
per a ell com per als seus descendents”.
Dió Cassi, Història Romana, llibre LV, cap. 2, p. 383: “The body was
borne to the Campus Martius by the knights, both those who belonged
strictly to the equestrian order and those who were of senatorial family; then
it was given to the flames and the ashes were deposited in the sepulchre of
Augustus. Drusus, together with his sons, received the title of Germanicus
(Γεϱμανιϰὸς τε μετὰ τῶν παίδων ἐπονομασϑείς), and he was given the
further honours of statues, an arch, and a cenotaph on the bank of the Rhine
itself”.
Ernst Hohl 1943:469 defensa la interpretació del nom Arminius com a
cognomen ex virtute. Per a ell:
Was aber bedeutet der uns so viel teurere Name Arminius? Ist er
germanischen oder römischen Ursprungs? Haben wir, wenn letzteres der Fall
sein sollte, ein nomen gentile oder ein cognomen vor uns? Zunächst sei daran
erinnert, dass für den Sieger im Teutoburger Wald die Form Armenius
13
. Cf. Vel·lei Patercle, Història Romana, vol II, cap. 97. També Suetoni, Claudi. cap. I.
14
. Cf. Dió LV:1, pàg. 381.
MACIÀ RIUTORT I RIUTORT
Estudios Franco-Alemanes 15 (2023), 111-126
116
mindestens ebensogut bezeugt ist wie der eingebürgerte, jedem deutschen
Schulkind geläufige Name Arminius. Dass Armenius einfach "der Armenier"
bedeuten kann, wird niemand zu leugnen wagen. Nach Armenien muss der
adsiduus comes der ritterlichen Karriere des Velleius wie dieser als Offizier im
Stab des Kronprinzen Gaius tatsächlich gekommen sein. Macht da nicht der
Beiname Armenius seinem tapferen nordischen Träger mehr Ehre als das
cognomen Italicus dem in Italien geborenen und als König von Roms Gnaden
in das Land seiner Väter entlassenen Neffen?
En Hans Kuhn RGA p. 421, en canvi, ens presenta una possibilitat que
faig meva i que intentaré desenvolupar en aquest treball. Diu en Kuhn en
aquesta entrada del RGA:
Der Name Arminius kann noch auf einem weiteren Wege seine
Erklärung finden. Aus den cheruskischen Adelsfamilien sind mehrere Namen
überliefert (Segestes, Thumelicus und vielleicht auch Thusnelda), welche, ebenso
wie der Stammesname Cherusci selbst, weder germanisch [p. 421] noch
römisch sind (vgl. Kuhn, Westf. Forsch. 12, 1959, 36), so daß wir auch bei
Arminius mit dieser Möglichkeit rechnen müssen. L. Weisgerber hat darauf
aufmerksam gemacht, daß in der römischen Kaiserzeit besonders in den
Rheinlanden eine Rufnamenbildung auf -inius sehr stark verbreitet war (Die
Namen der Ubier, 1968, v.a. 386-392). Er meint zwar, sie sei germanischer
Herkunft, aber das ist ganz unwahrscheinlich. Sie wird vielmehr aus den
vorgermanischen Sprachen gekommen sein, die einst in unsrem Nordwesten
heimisch waren, und in diesen Kreis gehört wohl auch Arminius.
Hans Kuhn ens mostra, doncs, al meu entendre, i com ja he dit més a
dalt, el camí per entendre el nom d’aquest personatge històric. Tanmateix,
no assumeixo pas amb ell que es tracta d’un andrònim del ‘tercer poble’,
com postula ell, sinó que cal cercar el seu origen en el món cèltic. El traductor de
Dió Cassi a l’anglès, en una nota a peu de plana, ens fa avinent que
“Γεϱμανία is Dio’s word for the Roman province (or provinces) of Germany,
Κελτιϰή for Germany proper”
15
, una visió del món germànic per part del
món antic que, molt possiblement, es fonamentava en la palesa influència
cultural cèltica sobre la Germània.
Abans d’exposar amb més detall el que crec que és l’origen etimològic
d’aquest andrònim, voldria exposar una hipòtesi sobre què era en realitat el
nom del cabdill querusc. Com ja he dit, des del treball de l’Emil Hübner
15
. Cf. Dió Cassi: Dio’s Roman History. Volume VII. p. 39.
Arminius – un estudi onomàstic
Estudios Franco-Alemanes 15 (2023), 111-126
117
esmentat, hom dóna per fet que el nom d’aquest personatge era Gaius Iulius
Arminius. Per què, doncs, no apareix mai esmentat així? Per què apareix
sempre esmentat només com a Arminius, a seques? Per a mi, l’explicació
podria ésser més senzilla que no sembla. Si tenim en compte que, segons es
desprèn de les paraules dels historiadors greco-romans, l'Armini havia
d'agrair l'obtenció de la ciutadania romana al mateix emperador August i
que hauria estat una manca de respecte i de lleialtat envers aquest
emperador que l'honorat, en el moment d’adoptar la ciutadania romana
hagués pres un altre nom que no fos el de l'emperador, per ventura no
podem suposar que, després de la clades variana el mateix emperador que li
havia concedit la ciutadania romana, o si es vol, el senat de Roma, el va
desposseir d’aquesta ciutadania? La privació del dret de ciutadania i
l’expulsió de l’ordre eqüestre, no haurien estat per ventura càstigs
esperables per a un personatge que havia comès una traïció tan gran contra
Roma? Jo postulo la hipòtesi que això va passar i que aquest és el motiu pel
qual cap historiador, ni grec ni romà, associa el nom de l’Armini als noms
Gai Juli que el lligaven o que l’haurien lligat a la dinastia regnant. Calia fer
oblidar aquesta relació que tan ominosa havia resultat ésser, i la millor
manera era privant el querusc d’aquests dos noms. Tot i que sóc conscient
que mai no deixarà d’ésser una hipòtesi, afirmo, per tnat, que, si a les fonts
clàssiques hom esmenta el cabdill querusc únicament amb el nom d’Armini,
és perquè havia estat desposseït, després de la batalla de Teutoburg, dels
noms Gai Juli.
Això mateix em porta a afirmar que, segons això, Arminius no era pas
un cognomen (“l’armeni”), sinó el seu nom querusc llatinitzat.
Li podem trobar una explicació filològica? Sens dubte que sí.
Retinguem aquestes paraules d’en H. Beck:
Die namenkundliche Forschung ist in der Deutung des Nomen
proprium Arminius (Var. Armenius) zu keiner einheitlichen Meinung gelangt.
Es wird darin ein lateinischer Name, aber auch ein germanischer Name in
latinisierter Form gesehen.
Zum lateinischen Namen hätte Arminius in der Zeit seines römischen
Militärdienstes oder in seiner Eigenschaft als römischer Bürger kommen
können. Die Frage wäre dann, ob Arminius als nomen gentile (des römischen
Adelsgeschlechtes der Arminier) oder als cognomen (etwa der “Armenische”)
zu gelten hätte. Beide Meinungen wurden vertreten. Bedeutsamer wäre von
MACIÀ RIUTORT I RIUTORT
Estudios Franco-Alemanes 15 (2023), 111-126
118
germanischer Sicht aus jedoch das Problem, welchen germanischen Namen
dann der lateinische ersetzte. Hier führte die Beobachtung, dass bei den
Cheruskerfürsten Namen mit anlautendem Segi/Sigi- beliebt waren, zur
Annahme, auch der germanische Name des Arminius hätte mis S anlauten
können. Als Möglichkeit wurde Sigifriþ- erwogen (das sich dann in die
Hypothese von der Identität des Sagenhelden –> Sigfrid mit Arminius
einfügte). Da jedoch die Namensalliteration selbst in der engeren
Verwandtschaft des Arminius nicht ausnahmslos herrschte, kann das nur eine
Vermutung sein
16
.
Podem trobar una explicació a aquest nom des de l’onomàstica i la
filologia? Sens dubte que sí, sempre que estiguem disposats a admetre, com
suposava en Kuhn i com han suposat d’altres erudits, que el nom no és pas
germànic. Com exposaré adés, jo proposo que vegem en aquest nom un nom
d’origen cèltic. Vegem-ho.
En Birkhan 1970:352 esmenta un nom gal Ar-cunios “el molt alt”. Aquest
andrònim és analitzat com a derivat d’un adjectiu cèltic *kuno- “alt” i fóra
una formació parasintètica
17
en què aquest adjectiu apareix amb el prefix
elatiu ar[e]- “molt” i ampliat amb el sufix -jo-
18
.
Si ara segmentem l’antropònim Arminius en els seus constituents
immediats sebons el model d’aquest Arcunios, resulta una segmentació de
l’andrònim en Ar-min-jos o Ar-men-jos
19
, que significaria o hauria significat
“el molt minos” o “el molt menos”. Pel que fa a la forma del lexema de base,
hem de suposar que tant podem partir d’un *men com d’un *min.
Les tres formes del nom, Armĭnĭus, Armĕnĭus/Ἀρμένιος i Ἀρμήνιος es
comporten, doncs, d’una manera molt semblant a les del nom del
16
. H. Callies, H. Beck i H. Kuhn “Arminius”. RGA I (1973), pp. 417-421.
17
. Per formació parasintètica hom entén un derivat format alhora per un prefix i un sufix.
18
. Cf. Hirt 1928:42.
19
. Pel que fa a la variació e/i del nom, valguin aquestes paraules: En història de les llengües
germàniques, hi ha un fenomen, conegut amb el nom de fractura de i i u. En realitat, es tracta
d’un fenomen metafònic pel qual i i u passen a e i o quan a la sil·laba següent hi ha una a, e, o i a
l’inrevés, e i o passen a i i u quan a la sil·laba següent hi ha una i, j, u, w. A tall d’exemple: un
protogermànic *estí “és” passa, en el període denominat de la e i la o, a *istí, i, en el període del
germànic comú, a *ísti / *ist. Això vol dir que, si ens manquen elements de comparació, és
impossible dilucidar si originàriament ens trobem davant una forma amb -i- o d’una amb -e-, i
hem de postular una reconstrucció doble que inclogui totes dues vocals.
Arminius – un estudi onomàstic
Estudios Franco-Alemanes 15 (2023), 111-126
119
personatge, que apareix com a Segimerus/Sigimerus, Σεγιμήρος i
Σηγίμερος
20
.
Aquesta multiplicitat de formes es pot explicar adduint una inseguretat
dels escriptors greco-llatins en la reproducció d’un so vocàlic que devia
tenir, en querusc, una qualitat diferent dels sons corresponents en grec i en
llatí. A més a més, és possible que la inseguretat en la reproducció del
vocalisme d’aquest andrònim també sigui un reflex del canvi vocàlic que
s’estava produint en el germànic de l’època i que estava condicionat per una
recció de la i/e per la vocal de la síl·laba posterior, és a dir, que els romans
tant sentien a dir Armenius com Arminius en boca dels queruscos o d’altres
germanons
21
. En tot cas, sóc del parer que l’existència de totes aquestes
formes paral·leles parla a favor de la hipòtesi que l’andrònim (originària-
ment) no era un nom llatí i, doncs, que ens trobem davant un nom adaptat al
llatí i a la seva fonètica.
Si ens preguntem si en cèltic hi devia haver un adjectiu *min-o-s o *men-
o-s, la resposta és que, molt versemblantment sí que hi va existir.
Efectivament, en Pokorny 1959:726-729 ens aporta quatre (o cinc, segons com
es miri)
22
arrels indoeuropees homòfones √*men- amb nombrosos
descendents a les llengües indoeuropees, entre elles, també les llengües
cèltiques atestades històricament.
De totes les arrels homòfones presentades pel Pokorny, n’hi ha quatre
que es presten com a font d’un hipotètic adjectiu cèltic *minos / *menos, i, per
tant, com a font d’un adjectiu elatiu cèltic *ar-men-jos. Vegem-les tot seguit:
1. √*men- “hervorragen, emporragen” (sobresortir, despuntar,
ressaltar). Un adjectiu cèltic *menos estaria emparentat amb el llatí minae
“merlets”, ē-min-ēre “sobresortir, ressaltar” i prae-min-ēre “sobresortir, elevar-
se”.
20
. Cf. Reichert 1987, sub vocibus Arminius i Segimerus.
21
. Vaig encunyar aquest substantiu per traduir el llatí germanus, ja que una adaptació d’aquest
mot llatí com a germà no és, per raons òbvies, pràctic.
22
. Segons en Pokorny, l’arrel √*men- en el significat “bleiben, stillstehen” (”quedar o estar
aturat -ada”) podría ésser un descabdellament semàntic de l’arrel √*men- “denken, geistig erregt
sein” (“pensar, estar mentalment animat o estimulat, estar ple d’exaltació espiritual”).
Segons en Mann 1984, cols. 769-770, l’arrel √*men- „thought, desire“, pot aparèixer com a *men-
i també com a *min-. Ara bé, ell esmenta únicament una forma amb vocalisme i (*min-) amb el
significant “tip, point, top” (col. 770).
MACIÀ RIUTORT I RIUTORT
Estudios Franco-Alemanes 15 (2023), 111-126
120
Dos descendents cèltics d’aquest adjectiu podrien ésser el bretó antic
menez “puig, muntanya”, el bretó antic menn
23
, l’irlandès antic menn i
menann
24
. El primer d’aquests dos adjectius irlandesos, menn, també
apareix en el compòsit (o derivat) airmenn
25
“molt eminent“.
Un altre descendent d’aquest adjectiu cèltic també podria ésser
l’andrònim cèltic (llatinitzat) Minius així com el ginecònim corresponent,
Minia, ambdós esmentats pel Holder 1962
26
.
Si acceptem que hi va haver un adjectiu cèltic *menos “sobresortint,
eminent” i que Arminius no és pas un antropònim d’origen germànic, sinó
cèltic, el significat d’aquest nom és “el molt eminent, el molt excel·lent”.
2. √*men- “denken, geistig erregt sein” (pensar, estar mentalment
animat o estimulat, ple d’exaltació espiritual). Si, emperò, establim un lligam
entre l’adjectiu cèltic, postulat, *menos o *minos i el grec antic τὸ μένος
“esperit, ànima; força vital; força, vigor; tremp; còlera”, podríem atribuir a
l’adjectiu cèltic el significat de ardit o ple d’empenta i interpretar Arminius com
“el molt valent, el molt coratjós”
27
.
A favor de la possible existència d’aquest adjectiu cèltic també hi parla
l’existència de l’irlandès antic menmnach “spirited, bold, strong in courage”
(CDIL M-102), un derivat de menma “spirit, courage, self-confidence” (CDIL
M-101) que provindria d’un cèltic *meni-monos.
3. A partir d’aquesta mateixa arrel √*men- “pensar, estar mentalment
animat o estimulat, estar ple d’exaltació espiritual” se’n desenvoluparen dos
23
. Cf. Fleuriot 1964:251.
24
. Cf. Fleuriot 1964:254; CDIL M-99 i M-103 “(of persons) conspicuous, remarkable, notable”,
fins i tot “powerful”. El mot apareix en irlandès antic tant amb -nn- (menn) com amb -n-
(menann). En Vendryes explica M-38: “l’origine même des adjectifs menn et menann est
inconnue”.
25
. Cf. Vendryes 1959, M-38, sub voce menn “clair, evident”. Fleuriot 1964:254 també esmenta
aquest adjectiu airmenn, igual que CDIL A-229: airmenn “very clear”.
26
. Holder 1962, col. 596. A la columna 597, a més a més, s’hi dóna entrada als compòsits Mino-
cannos i Mino-cynobelinus que, al meu entendre, també donen suport a la postulació d’un
adjectiu cèltic *minos o, menys versemblantment, *minus.
27
. Recordi’s el μένος ἀνδρῶν o el μένος Ἄρηος de l’Homer (Ilíada II:387 i XVIII:264) en
referència a la fúria o l’ardor dels combatents durant la batalla.
Arminius – un estudi onomàstic
Estudios Franco-Alemanes 15 (2023), 111-126
121
significats secundaris: el significat de delir-se i el significat de romandre. Tots
dos significats estan atestats en grec i en el territori cèltico-parlant.
Tenim el primer d’aquests significats en el grec antic μενεαίνω “desitjar
vehemenetment, ansiar” i μενοινάω “id.” i en l’irlandès antic míanaim,
míanaid “to desire, to long for”
28
. Un adjectiu cèltic format a partir d’aquest
significat hauria volgut dir “el molt desitjat”, possiblement en referència a
un fill que hauria trigat en arribar
29
.
En canvi, trobem el segon d’aquests significats d’una banda en el grec
antic μένω “romandre”, παϱαμένω, παϱμένω “resistir, persistir en una
cosa” i de l’altra en l’irlandès antic ainmne “patience”, mennat “a place of
abode”
30
, bretó menel “bleiben”
31
. L’interessant d’aquesta darrera possibilitat
és que el grec coneixia l’adjectiu παρμένιος o παραμένιος “constant,
perseverant, fidel” i el macedoni l’andrònim Παρμενίων
32
que, literalment,
significava “el fidel, el lleial”. Un dels comandants del rei Filip II de
Macedònia i dels eu fill Alexandre es deia precisament així, Παρμενίων, un
personatge que va viure aproximadament entre el 400 i el 330 abans del
Crist. Segons el meu parer, l’existència d’aquest nom propi Παρμενίων diu
a favor d’una gran antiguitat de l’adjectiu deverbal παραμένιος En tot cas,
aquest andrònim representa o podria representar un paral·lel exacte, en el
món hel·lènic, del nom Arminius.
28
. CDIL M-127. També CDIL M-126 mían “desire”.
29
. Com a paral·lels a aquesta formació i significat es poden adduir els llatins Desiderius /
Desideria, el greco-llatí Erasmus / Ἔρασμος o els francesos Désiré / Désirée.
30
. En Vendryes 1959 A-37 enllaça ainmne amb el grec antic μένω. Pel que fa a mennat, cf. CDIL
M-104, per bé que en Vendryes 1959 M-39 digui d’aquest mot que és “d’étymologie inconnue”.
31
. Cf. en Hemon 1978⁶, M-559: menel “rester”.
32
. Pape 1884:1138-1139 li dóna el significat de Bleibtreu. En Pape ibíd. dóna entrada a diversos
andrònims amb aquest mateix significat: Παϱμένιος, Παϱμενίων, Παϱμενᾶς, Παϱμενίδης,
Παϱμένις / Παϱμενίς, Παϱμένων.
Jacobitz/Seiler 1886 ³᾽⁵, II:1340: Παϱα-μενίων ‘bleibend, ausdauernd’.
MACIÀ RIUTORT I RIUTORT
Estudios Franco-Alemanes 15 (2023), 111-126
122
Παρμενίων representa un adjectiu substantivat com a tema en -n, un
tipus de formació deadjectival que servia per a la personificació i
individualització
33
.
4. Arrel √*men- “klein” (“petit”). Aquesta quarta possibilitat consistiria
en veure en *-min- un mot que estaria emparentat amb dos mots de
l’irlandès antic que sovint són difícils de separar l’un de l’altre: irlandès antic
min “fi, menut”
34
i irlandès antic mín “gentil”
35
que Pokorny 1959:728 fa
remuntar a un cèltic *mēni- “íd.”. Aquesta darrera possibilitat ens menaria, si
la prenem en consideració, a no llegir Armĭnĭus, sinó Armīnĭus, i fins i tot
Armēnĭus, amb ī o ē llargues. El nom propi hauria significat tant com “el molt
menut, el de constitució molt menuda”.
Tot el que he exposat adés ens obre noves perspectives en l’enjudicia-
ment del nom del cabdill querusc.
Personalment, doncs, hi veig un nom cèltic, que podria haver estat un
nom propi, paral·lel del macedoni Παρμενίων; en aquest cas, Arminius seria
una simple llatinització del nom real d’aquest personatge històric.
Però si veiem en Arminius la llatinització d’un adjectiu elatiu cèltic
(entrat en germànic), amb el significat ‘el molt august, der sehr erhabene’,
aleshores Arminius no era pas el nom real d’aquest personatge, sinó un títol
honorífic que hauria rebut en el moment que hom s’hi adreçava, amb un
significat que ben bé podria haver estat idèntic, funcionalment, al nostre
‘altesa’. Personalment, crec que ens trobem davant aquesta possibilitat.
Això vol dir que els romans haurien confós el títol amb què hom
s’adreçava entre els queruscos a l’Armini o el títol que li donaven llurs
informadors amb el seu nom. Més endavant, quan ja se sabria que
Arminiusu no era pas el seu nom, sinó un títol per adreçar-s’hi, els romans
haurien continuat usant-lo, per múltiples raons sobre les quals només
33
. Cf. Hirt 1927:188, amb exemples d’aquest tipus de conversió o pas d’adjectius a noms propis
de paradigma en -n: στραβός / Στράβων; πλατύς / Πλάτων; rufus / Rufo; catus / Cato etc..
34
. En Vendryes 1959 M-52: min ‘mince, menu’, opposé à mor ‘grand’ i M-53 mín ‘doux au
toucher’ et, au figuré, ‘courtois, gentil’.
CDIL M-140: min ‘small, petty, minute’ i M-142 mín ‘smooth, soft, fine; (of persons) gentle,
plàcid, courteous’
35
. CDIL M-142 diu de mín,a més a més: “Frequent in composition, not always easily
distinguishable from min, the sense ‘minute, fine’ of the latter passing into ‘smooth’, ‘exquisite’.
Arminius – un estudi onomàstic
Estudios Franco-Alemanes 15 (2023), 111-126
123
podem especular: per a mi, la més important d’elles seria que ja s’havia fixat
el costum de designar-lo amb aquest nom i, per tant, un cop identificat amb
aquest nom, resultava poc pràctic i incòmode designar-lo amb un altre nom.
La confusió del títol d’un príncep o cabdill estranger amb el seu nom
s’ha donat amb una certa freqüència al llarg de la història. D’exemples del
que dic en podem trobar arreu, així, al Jǫkuls þáttr Búasonar -i a moltes
d’altres fonts literàries norrenes- regna sobre els turcs llur rei Soldán (entè3s
com a nom propi). L’emperador bizantí Aleix I Comnè apareix a les fonts
norrenes contemporànies com a Kirjalax. La primera part del nom és el
vocatiu grec κύριε ‘Senyor!’, amb què hom s’hi adreçava.
Per a poder decidir amb absoluta certesa si Arminius és un nom propi o
un títol (honorífic) apel·latiu, necessitaríem disposar de més informació
sobre ell. Tanmateix, diu a favor de considerar-lo un títol apel·latiu honorífic
els treballs produïts en el si de la filologia germànica (p.e., els treballs de
l’Otto Höfler) que indiquen que, atesos els noms dels seus parents formats
amb el substantiu Segi- ‘batalla; victòria’, el seu nom real ben bé podria
haver estat *Sɛɣo-frɛθuz, l’antecessor del català Sifre/Sifré i de l’alemany
modern Sigfrid / Siegfried.
Conclusió
Considero que a les fonts greco-romanes no s’esmenta el mai el nom
romà que el cabdill querusc va adoptar en rebre la ciutadania romana
perquè més que possiblement degué ésser desproveït d’aquest nom pel
senat romà després de la batalla de Teutoburg, la clades variana, en el
moment de desproveir-lo també de la ciutadania romana. La privació del
nom romà no només indicava que hom li havia llevat la seva ciutadania
romana, sinó que també evitava mantenir-lo lligat, a través del nom, amb la
dinastia júlia regnant.
Considero que el nom Arminius s’ha de veure com un nom, propi o
comú, germànico-cèltic llatinitzat.
Finalment, proposo que s’hi vegi un títol apel·latiu, d’origen cèltic,
equivalent funcional al nostre altesa que hauria estat originàriament
malentès pels romans. Crec molt versemblant que ens trobem davant un
cèltic *ar[a]-men-jos ‘el molt excels, el molt august, el molt noble’. Els romans
haurien confós l’apel·latiu amb el nom propi d’aquest personatge. El nom
cèltic seria un testimoni més de la forta empremta cèltica en el germànic
preliterari.
MACIÀ RIUTORT I RIUTORT
Estudios Franco-Alemanes 15 (2023), 111-126
124
Bibliografia
Beck Heinrich, i Horst Callies, i Hans Kuhn: “Arminius”. Dins: RGA I (1973),
pp. 417-421.
Birkhan, Helmut: Germanen und Kelten bis zum Ausgang der Römerzeit –
Der Aussagewert von Wörtern und Sachen für die frühesten keltisch-
germanischen Kulturbeziehungen. Wien: Hermann Böhlaus Nachf. /
Kommissionsverlag der Österreichischen Akademie der
Wissenschaften, 1970 (ÖAW. Philosophisch-historische Klasse.
Sitzungsberichte. Band Nr. 272.)
[CDIL]. Contributions to a Dictionary of the Irish Language. Based mainly on
Old and Middle Irish Materials. Dublin/London: Published by the
Royal Irish Academy, 1913-1976.
Dió Cassi: Dio’s Roman History in Nine Volumes. Volume VI: Books LI-LV.
Translated by Earnest Cary on the basis of the version of Herbert
Baldwin Foster. Volume VII: Books LVI-LX. London: William
Heinemann (alhora: Cambridge, Massachusetts at the Harvard
University Press), 1968.
Fleuriot, Léon: Dictionnaire des Gloses en Vieux Breton. Paris: Librairie C.
Klincksieck, 1964 (Collection Linguistique. Vol. 62).
Florus, Luci Anneu: Gestes dels Romans. Volum II. Text Revisat i traducció de
Joaquim Icart. Barcelona: Bernat Metge, 1981 (Escriptors Llatins 214).
Georges, Karl Ernst: Ausführliches Lateinisch-Deutsches Handwörterbuch.
Aus den Quellen zusammengetragen und mit besonderer
Bezugnahme auf Synonymik und Antiquitäten unter
Berücksichtigung der besten Hilfsmittel ausgearbeitet von K.E.
Georges. Erster Band, Teil 1 (A-C). Hannover/Leipzig: Hahnsche
Buchhandlung, 1951 (Sonderauflage für die Wissenschaftliche
Buchgemeinschaft eV Tübingen).
González Blanco, Antonino: “Emil Hübner y la historia de los siglos que hoy
agrupamos bajo el marbete «antigüedad tardía»”. En: Antigüedad y
Cristianismo 27 (2010), pp. 529-537.
Hemon, Roparz: Nouveau Dictionnaire Breton-Français. Brest: Al Liamm,
1978⁶.
Hirt, Hermann: Indogermanische Grammatik. Teil IV: Doppelung,
Zusammensetzung. Verbum. Heidelberg: Carl Winter’s
Universitätsbuchhandlung, 1928 (Indogermanische Bibliothek. Erste
Arminius – un estudi onomàstic
Estudios Franco-Alemanes 15 (2023), 111-126
125
Abteilung. Sammlung indogermanischer Lehr- und Handbücher. 1.
Reihe: Grammatiken. Dreizehnter Band. IV. Teil). Esp. Pp. 42-44 i 64-
66.
Holder, Alfred: Altceltischer Sprachschatz. Graz: Akademische Druck- und
Verlagsanstalt, 1962. (Reedició tipogràfica de l’edició 1896-1913).
Hohl, Ernst: “Zur Lebensgeschichte des Siegers im Teutoburger Wald”.
Dins: Historische Zeitschrift 167,1 (1943) Pp. 457-475.
Hübner, Emil: “Über den Namen Arminius”. Hermes 10,4 (1876), 393-407.
Jacobitz, Karl, i Ernst Eduard Seiler: Griechisch-deutsches Wörterbuch zum
Schul- und Privatgebrauch. Zweite Abtheilung: Λ-Ω. Leipzig: J.C.
Hinrich’sche Buchhandlung, 1886³᾽⁵
Mann, Stuart E.: An Indo-European Comparative Dictionary. Hamburg: Helmut
Buske Verlag, 1984.
Morcillo Expósito: Guadalupe: “Caius Iulius Hyginus, mitógrafo”. Dins:
Anuario de estudiós filológicos 26 (2003), pp. 267-277.
Pape, Wilhelm: Wörterbuch der griechischen Eigennamen. Zweite Hälfte: Λ-Ω.
Braunschweig: Druck und Verlag von Friedrich Vieweg und Sohn,
1884³ (Handwörterbuch der Griechischen Sprache in vier Bänden.
Band Nr. 3).
Pokorny, Julius: Indogermanisches Etymologisches Wörterbuch. Bern/München:
Francke, 1959.
Reichert, Hermann: Lexikon der altgermanischen Namen. Teil 1: Text. Wien:
Verlag der Österreichischen Akademie der Wissenschaften, 1987
(Thesaurus Palaeogermanicus. Band 1. ÖAdW. Schriftenreihe der
Kommission für Altgermanistik).
Suetoni: Vides dels dotze Cèsars. Volum IV. Claudi. Capítol I. Text revisat i
traducció de Joquim Icart. Barcelona: FBM, 1969 (Escriptors
Llatins172)
Tàcit, P. C:. Annals. Volum I. Llibres I-II. Text revisat i traducció de Ferran
Soldevila. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1930 (Escriptors llatins.
Vol. 47)
Tàcit, P.C.: De origine et situ Germanorum liber (“Germania”). Traducció de
Llorenç Riber. Dins: Tàcit: Obres Menors. Barcelona: Fundació Bernat
Metge, 1936 (Escriptors Llatins 17). Pàgs. 111-163.
MACIÀ RIUTORT I RIUTORT
Estudios Franco-Alemanes 15 (2023), 111-126
126
Vel·lei Patercle: Història Romana. Traducció de Jaume Juan Castelló.
Barcelona: Bernat Metge, 2015 (Escriptors llatins. Vol. 410). Pàgs. 202-
203. Pàg. 203: domitor Germaniae.
